L'EVOLUCIÓ DEL GÈNERE ROMÀNTIC

PURITANISME I PSEUDÒNIMS

Com els espies, els autors i les autores de novel·la rosa acostumen a utilitzar pseudònims. Nora Roberts es diu en realitat Eleanor Marie Robertson; Victoria Holt era el psudònim d'Eleanor Alice Hibbert, que en tenia d'altres, com ara Philippa Carr. N'hi ha que en tenen quatre o cinc, com és el cas de Susan Spaeth, sobretot coneguda amb el nom de Diana Palmer.

Els escriptors que volen provar sort amb la novel·la rosa ho fan amb un altre nom. Aquest és el cas d'Agatha Christie, que va escriure sis novel·les romàntiques sota el nom de Mary Westmacott. També Anne Rice ha escrit novel·la rosa (en el seu cas, eròtica) sota els pseudònims d'Anne Rampling i A. N. Roquelaure.

La utilització de pseudònims és deguda a la quantitat d'iobres produïdes (com Nora Roberts, que ha signat més de 150 novel·les) i la necessitat de no saturar el mercat. També hi compta la consideració del gènere com a subgènere, de manera que, si un escriptor vol ser ben considerat literàriament, sembla que ha de fugir de la novel·la romàntica.

Pel que fa al puritanisme, el fet que aquestes històries tinguessin al començament l'objectiu de ser un exemple de moralitat per als joves de l'època n'explica la castedat, que es va anar relaxant amb els canvis socials. Avui aquest puritanisme és història i, fins i tot, hi ha un tipus de novel·la romàntica essencialment eròtica.

LES FORMES DEL GÈNERE

El cinema ha assegurat a la literatura rosa una llarga vida, alhora que li ha donat l'oportunitat de fer arribar a un públic no lector les seves històries i n'ha inspirat d'altres. L'eclosió de l'anomenada chick lit (literatura de noies) als anys noranta, considerada la nova època daurada del gènere, va assegurar un bon nombre de clàssics per als amants del cinema des d'El diari de Bridget Jones fins a Sexe a Nova York.

Ja als anys cinquanta a Espanya, es van estrenar pel·lícules basades en les novel·les de Rafael Pérez i Pérez, i més tard, als anys setanta, va arribar als cinemes el primer film basat en una història de Corín Tellado: Tengo que abandonarte.

Les històries de Corín Tellado són les responsables de l'existència de la telenovel·la com a gènere. Les seves primeres novel·les, que van arribar a Hispanoamèrica al final de la dècada dels anys quaranta, van inspirar la creació de serials televisius dedicats als enamoraments impossibles i a la llàgrima fàcil.

La fotonovel·la era una mena de còmic romàntic en què els dibuixos eren substituïts per fotografies dels protagonistes, en diverses situacions i enquadraments, a la manera d'escenes de pel·lícula o de televisió.

Les editorials Bruguera, Toray i Ferma van posar en marxa col·leccions de novel·les gràfiques per a adults anomenades As de Corazones, Salomé, Susana i Damita.

L'última variant n'han estat les sèries de televisió nord-americanes encapçalades per Ally McBeal als anys noranta i Sexe a Nova York al començament del segle XXI.