dilluns, 7 de setembre del 2009

TORNEM DE VACANCES AMB NOVES PROPOSTES

Un cop hem gaudit de les merescudes vacances, us volem recomanar dues obres de l'escriptor Jordi Coca: La noia del ball editat per Proa el 2006, i, Sota la pols editat per Proa i Columna el 2001.

Primer de tot, donem un cop d'ull a la biografia de l'autor.

JORDI COCA

Jordi Coca va néixer a Barcelona el 1947. Va començar la seva carrera literària el 1971, amb la novel·la Un d'aquells estius (Els Lluïsos). Ha obtingut el premi Documenta amb Mal de lluna (1988), el premi Josep Pla amb La japonesa (1992), el Premi Nacional de la Crítica amb Louise (un conte sobre la felicitat) (1993), el Ciutat de Palma amb Dies Meravellosos (1996), el Premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil amb La faula dels ocells grocs (1997), el Premi Sant Jordi de Novel·la amb Sota la pols (2000) per la qual també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona (2002), i el Premi Joanot Martorell per Cara d'àngel (2004). Darrerament destaquen els premis Carlemany (2007), Sant Joan (2009), i Joaquim Amat-Piniella (2009) obtinguts per la novel·la La noia del ball.

També ha publicat altres novel·les significatives com L'emperador (1997) i Lena (2002), entre altres.

Titulat superior en art dramàtic (actualment escriu la tesi de doctorat en arts escèniques de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre el teatre de Josep Palau i Fabre, ha estat director de l'Institut del Teatre (1988-1992) i dirigeix teatre d'autors com Joan Brossa, Peter Handke i Samuel Beckett.

Les dues obres que us recomanem formen part d'un projecte literari de l'autor, concretament una trilogia (encara queda per editar la tercera part), publicada, tenint en compte la trama, cronològicament a l'inversa.

Ja en publicar-se Sota la pols (2001), l'autor va parlar d'una nova obra relacionada amb aquesta, els fets de la qual eren cronològicament anteriors i que se centrava en la figura de la mare de Sota la pols.

La noia del ball presenta els primers 26 anys de la protagonista, entre 1916 i 1942, una noia de condició humil, vulnerable, fràgil, i amb una visió limitada dels esdeveniments. Està escrita en primera persona i és la veu de la mare que explica la seva vida al seu fill. Els fets que s'hi expliquen abasten la preguerra, la guerra i els dos o tres primers anys de la postguerra.

És un retrat femení dels que acostuma a oferir Jordi Coca. La protagonista neix en un poble de Menorca, a Sant Lluís, i després de la mort de la mare, es trasllada a Barcelona. Comença l'enyor i la mitificació de l'illa. A ella li agrada el mar, el sol i les festes del poble on podia ballar. Al cap de pocs anys treballa en una fàbrica i descobreix la cultura anarquista dels ateneus populars. Però l'home amb qui es casa és d'una família que encarna l'altre anarquisme, el de la incultura i la violència. Mai més no podrà anar a ballar perquè al seu promès aquestes coses no li agraden. La violència posterior, els bombardeigs, les pèrdues d'éssers estimats, la repressió salvatge del franquisme dels primers anys, s'afegirà al cúmul de dissorts que acaben configurant una dona atemorida i que busca estratègies per sobreviure tant mitificant l'illa de la seva infantesa com construint-se una força secreta en el seu interior.

Sota la pols és una crònica en primera persona, lúcida i magníficament escrita dels anys de la postguerra en una zona de Barcelona situada entre el Camp de l'Arpa, el Guinardó i el Clot. Uns anys grisos marcats per la tristesa i la por, per la misèria i la repressió.
L'obra s'explica a través de la veu d'un noi d'11 anys, el fill de la família, que evoca el seu pas de la infantesa a l'adolescència. D'alguna manera l'autor passa comptes amb la figura del seu pare. Tal com se'l retrata en el llibre, un home de caràcter colèric i tarannà intolerant amb tot el que l'envolta, començant per la muller i pel seu fill.

En el decurs de la trama s'hi perceben unes quantes referències constants: la mort (amb la repressió i la por com a aliades directes), la pobresa (física i espiritual), el sexe (com una expectativa tot just intuïda però encara no desenvolupada), la família (cau de perpètues desavinences i discussions) i els amics (abocats a una existència sense futur ni il·lusions).

També, hi té un pes específic la figura del pare, metàfora inequívoca d'un poder absolut perniciós en qualsevol moment: quan és amb la dona i el fill (crits i calbots), quan arriba de nit (sorolls, renecs i cops de porta) i fins i tot quan és lluny (amb els tripijocs de la feina que acaben posant-lo en mans de la policia).

L'obra també reflecteix molts contrastots: la tristor de l'escola enfront de la família amiga que proporciona llibres al protagonista, els companys més petits enfront dels més grans que flirtegen amb l'estètica fatxenda dels falangistes, la imatge dura del pare enfront els trets molt més tendres de la mare, ... etc.

En definitiva són dues grans obres d'aquest gran autor català, que us les recomanem de totes totes.

(La informació continguda en aquest article s'ha extret de: www.escriptors.com i www.avui.cat/)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada